El porcespí comú (Hystrix cristata) és el rosegador més gran d'Europa i un dels més grans d'Àfrica. Es distingeix pel cos compacte i la coberta de pues rígides, blanques i negres, que poden assolir més de 30 cm de llarg. Aquestes pues són una adaptació defensiva altament eficaç. A diferència dels eriçons, les seves pues no estan adherides a músculs, sinó que es poden eriçar o deixar anar si l'animal es veu amenaçat. Presenta un cap gran amb incisius desenvolupats, ulls petits i potes curtes amb ungles fortes. És un animal plantígrad, camina recolzant tota la planta del peu. La seva alimentació inclou arrels, tubercles, escorça i fruits, encara que també roseguen ossos per obtenir calci. Viu en caus excavats o en coves naturals, on roman ocult durant el dia. La seva anatomia i comportament li permeten sobreviure tant en ambients humits com a àrids.

El porcoespí comú és un animal nocturn, solitari o que viu en parelles monògames, encara que també pot formar petits grups familiars. Durant el dia roman ocult en caus o esquerdes rocoses, que pot excavar ell mateix. És estrictament terrestre, encara que sap nedar si cal. Els seus desplaçaments nocturns se centren en la recerca d'aliments, i pot recórrer diversos quilòmetres en una sola nit. Quan se sent amenaçat, emet un so de sotragueig amb les pues buides de la cua, eriça les seves espines i, en última instància, carrega cap enrere per clavar les pues a l'agressor. Aquest comportament defensiu ha estat documentat fins i tot contra grans carnívors. Mostra fidelitat territorial i utilitza el marcatge amb orina per delimitar-ne l'espai. Tot i que té mala vista, es guia eficaçment per l'olfacte i l'oïda.

El porcoespí comú està classificat com “Preocupació menor” (LC) per la UICN gràcies a la seva àmplia distribució i tolerància a hàbitats modificats. Tot i això, enfronta amenaces localitzades, especialment al nord d'Àfrica, on és caçat per la seva carn i les seves pues. A Europa, concretament a Itàlia, està protegit per lleis nacionals i directives comunitàries, encara que persisteixen casos de persecució a zones rurals. La baixa taxa reproductiva i l'ús de verins o trampes en àrees agrícoles poden afectar negativament poblacions locals. No figura als apèndixs de CITES, i no hi ha programes formals de conservació ex situ. Tot i així, és una espècie monitoritzada en diverses reserves i parcs. La seva capacitat dadaptació és alta, però la seva conservació a llarg termini requereix vigilància davant lexpansió humana i els conflictes amb agricultors.